Un repte suggerent: apropar dos mons allunyats.
Segons l’informa Delors per l’UNESCO els quatre pilars en els que ha sostenir-se l’educació del segle XXI son: aprendre a ser, aprendre a conviure, aprendre a fer i aprendre a pensar. Aquest és un bonic repte, una fita apasionant, un camí que convida a ser passejat, recorrent fins l’últim racó per no perdre ningún dels seus delits.
A part de molts factors, hi ha un aspecte troncal en aquest somni i: sembla poc probable aconseguir aquests objectius si no contem amb el recolzament, si no podem ajuntar els esforços mutus de les famílies i de l’escola, per ajudar i acompanyar en el procés educatiu i de creixement personal dels nens i nenes. Com podem imaginar potenciar el aprendre a ser, o el aprendre a conviure, si uns i altres ens tanquem les portes del diàleg, sincer, desinteressat?Es un contrasentit, una patinada d’incongruència que no podem permetre’ns. Es com si provéssim de conduir un vaixell amb dos timons, i que cadascun provés de portar-lo a un port diferent, arriscant la vida de la tripulació enfrontant-la a mil turmentes, dintre i fora del propi barco.
Desitjar, imaginar, esperar,.....,aconseguir aquest aparellament sembla, avui per avui, quelcom més que una utopia. Pareix com si ambdós col•lectius estiguessin destinats a la incomprensió. En el millor dels cassos es dona una situació d’incomunicació, i molt sovint un clar conflicte, sempre destructiu en el fons, encara que encobert a la superfície.
Les preguntes , les dubtes, les ferides, apareixen agolpant-se unes darrera les altres. Les respostes resulten més complexes de teixir. Aquí ni enlloc, no hi ha solucions miraculoses. Les respostes concretes ens les tenim que elaborar cadascun amb bona fe, cautela i grans dosis de il•lusió i esperança.
Algunes limitades ideies per reflexionar-hi, com a fonaments a partir d’on avançar;
El títol d’aquest article és una qüestió totalment necessaria. El que poguem avançar per apropar entre tots a la familia i l’escola atraves d’estrategies i actituds, no serà suficient sense tenir una actitud com en el amor, de no posar masses condicions, de una acceptació de nosaltres mateixos, tal i com som, amb les nostres virtuts i capacitats, aixi com les nostres limitacions i frustracions, procurant no barrejar-les ni utilitzar-les com lletres de canvi en aquest amor per els demes.
Resum del texta de Carles Parellada Enrich